L'art sempre ha estat al voltant en l'evolució de l'ésser humà. Tenim la història que ens ho recorda; des dels nostres avantpassats primitius fins a la contemporaneïtat, l'Art ha format part de nosaltres, en totes les cultures: música, dansa, arts plàstiques, arts escenogràfiques, arts decoratives… ha sigut i és una necessitat vital de l'individu: expressar, crear bellesa, compartir, imaginar, evadir-se, elevar la consciència a quelcom més enllà: l'ànima.
Però en la nostra contemporaneïtat, mirat des del pragmatisme, l'art és una necessitat? L'art ens envolta d'objectes, de creacions “innecessàries”, de fetitxes, acumulació de “coses”, de col·leccions, et fa perdre el temps objectiu, funcional… No és pràctic.
Raonat així perquè carai necessitem fer art? En el món contemporani on el temps és un luxe i se'ns demana optimització dels nostres actes professionals i personals, l'art és una pèrdua de temps.
Des d'aquest punt de vista, no hi ha temps per la imaginació improductiva, contemplar per contemplar, gaudir simplement per l'acte de crear. Estem envoltats per una sobreestimulació constant de tot tipus: perceptiu, material, activitats, evasions de tota mena. Quan hi ha temps per “perdre el temps”?
En el nostre present decidir fer art és un acte valent.
Valent per tots: professionals, amateurs i aficionats. Per adults, joves i infants.
En la infància, des de molt petits ja en posen en el camí del coneixement (hi ha tant aprendre i tan poc temps) que ja ens ho donen tot fet: jocs, aprenentatges…no hi ha temps per l'auto descobriment. No dic que sigui tot negatiu però l'inconvenient que ens crea petites inseguretats, baixa autoestima i elimina el poder de la introspecció individual.
Ja de joves, la inseguretat individual augmenta i la solució per ells en un món sobreestimulat és anar més cap a l'exterior i seguir el corrent social en voga del moment, per sentir-se amb una “identitat igual als altres”.
Ja d'adults amb tot el paquet històric personal: experiències, frustracions, èxits, equivocacions...hi ha un “neguit intern” que cadascú segons el nivell d'urgència intenta buscar una solució: qui nassos sóc jo?
Paradoxa del món actual: la priorització de l'individualisme per excel·lència i sense temps per la introspecció.
L'èxit que ha tingut la cultura i filosofia oriental en el nostre món occidental ens dóna senyals que tenim una buidor interna, un “no sé què...que no anem bé”: ioga, tai chi, chi kun, budisme, meditació… Tècniques ancestrals d'altres cultures, més introspectives que la nostra, ens ajuden a trobar pau en els indrets més interns de cadascú.
Però pensem un moment. L'art en el món occidental, ha fet i està fent una producció imparable: creació en les arts plàstiques, la música, l'escriptura, la dansa, teatre, cine, fotografia, etc.
On ha sortit tanta creació en un món occidental tan pràctic i individualista? Doncs de persones valentes que han prioritzat el seu neguit intern d'introspecció, de recerca de la mateixa expressió personal per fer-se preguntes i contestar-les des del pou sense fons de la imaginació, la creativitat, l'ànima.
L'art que es veu i els artistes són la punta d'iceberg del potencial de l'expressió interna de l'ésser humà. La resta del seu volum pertany a tots els éssers humans.
Tots podem ser valents per expressar la nostra creació personal. Dic valents doncs és un acte de valentia fer-ho en l'època actual:
-
no hi ha temps per la introspecció, l'encantament.
-
nivells alts de baixa-autoestima, superar el crític interior
-
pressió social, crítics externs, valoracions de mestres i/o experts.
-
alta valoració del talent, l'originalitat, el virtuosisme, l'especialització.
Les professions artístiques costa guanyar-se la vida. És una de les professions on fan més multitasques per arribar a final de mes.
Però veient les desavantatges d´ésser artista, és sorprenent la quantitat d'artistes que hi ha en totes les branques expressives de l'art i, diria, que ara ni hi ha molt més. Per què?
Perquè l'art és una necessitat vital d'expressió personal. El procés de crear ens transporta al nostre món intern, a imaginar-lo de forma individual i a mostrar-lo cap en fora. Transforma el nostre món invisible en visible.
Tant se val si és escrita, pintada, dibuixada, composta en música o en dansa o en el medi que sigui. L'important és fer-lo visible per la persona que viu/sent el procés creatiu.
Cada persona segons el seu nivell de sensibilitat, té un òrgan perceptiu més dominant. En kinesiologia es diu que la percepció de la realitat entra en nosaltres de forma dominant per un òrgan perceptiu. Per uns és la visió, altres l'oïda, o el tacte, o l'olfacte.
Aquest òrgan perceptiu dominant és el que ens marca la nostra resposta als estímuls siguin agradables o desagradables. I és mitjançant aquest òrgan que ens serà més fàcil expressar la nostra creativitat.
Hi ha gent que li serà més fàcil expressar-ho amb imatges, volums, objectes que seria en el terreny de les arts plàstiques. Altres, li serà més fàcil expressar-ho amb l'escriptura, la declamació. O altres més fàcil amb el cos, la dansa, el teatre…
“L'expressió creativa és una necessitat vital i de benestar de tot ésser humà.”